Club de la bohèmia
En fin, com a crític de cinema no em guanyaré pas la vida.
No cal que la vagi a veure, la vaig viure amb directe i tots els esforços per salvar-lo varen ser inútils.La figura de les germanes va ser emocionant.
Malgrat tot la figura de la tieta m'ha fet riure un piló.....
Sort que vá guanyar l'Espanyol...
El que em va xocar més de la pel·lícula va ser quan en Salvador entra al "cuarto" dels mals endreços on l'han d'assassinar i s'assebenta del mètode d'execució, moment en què pronuncia: "Quina putada!"
Sí Piove, quan l'Espanyol de futbol guanyava, els seus seguidors eren tan sorollosos com la policia del règim i la tieta confonia els uns amb els altres. Això deu ser la felicitat!
No m'he trobat mai però, sabent que has de morir, deus imaginar-te la més dolça i menys dolorosa mort. En el cas d'en Salvador potser imaginava un tret al cap, una mort ben seca. Elquesurt a mi també em va colpir la seva reacció en veure el garrot. I, sobretot, veure i no imaginar com realment funcionava aquest sinistre aparell. I estem parlant de només fa 30 anys enrrere. (El seu carceller diu en l'entrevista de l'Avui que Puig Antich va entomar la mort amb molta serenor.)
Espero anar a veure-la aquesta setmana... Ja et diré que en penso, jo.
La pelicula amb va deixa impresionat.Sembla impossible que fa tan poc passesin aquestes coses.I la gent gran en cara et fot la puta frase famosa AMB EN FRANCO AIXO NO PASSAVA.Quins collons!!!
Donot Merci, ja em em diràs el què.
Sr. Daga agraeixo la teva sinceritat. I tens tota la raó del món (100%). Coneixent el teu tarannà encara m'arriben més les teves quatre paraules. A veure quan fas una excursió a ciutat. El finde me tenen al Babel (Visca en Joan del set Bis, etc...)
Amb tot el respecte, en referir-te a com va néixer i va acabar morint la teva tieta, aconsegueixes reproduir amb subtil ironia tots els canvis d’una època. Senzillament, genial.
La pel·lícula no l’he anat a veure encara, espero fer-ho aviat.
Gràcies per l'enllaç a l'entrevista, m'ha semblat molt interessant. Estava convençuda que el funcionari de la presó era un personatge més aviat fictici que real, i m'ha alegrat saber que va existir de debó.
Jo vaig plorar molt al cinema.
Hola petitacriatura. M'ha agradat molt el teu espai. Sobretot aquesta foto: http://petitacriatura.com/galeri...os/
ninete10.jpg
M'hagués agradat plorar al cinema. No tenia l dia fluix però...
Ah! Pensador, m'ha fet il.lusió que destaquessis aquest detall. Fina ironia o mala llet. Mira que arribem a fer de neologismes absurds!
possim els peus de la seva senyora
Commenting by HaloScan
