bravo pels quatre primers versos, Litus
Carles, no sé si t'ho he dit mai, però ets un artista. No paris!
M'agrada.
(Ja sé que, com a comentari, no és gens original. Però és que hui no sé on m'he deixat les neurones. Per si cas, buscaré al peu dels baobabs.)
Pensaments de diumenge... els odio... odio veure'ls volant.
m'agrada aquesta faceta teva que em sorpren de tant en tant...
(però segueixo anant per la rebotiga a mirar-me als miralls)
saps que no n'havia vist mai de baobabs... ho he buscat al google i porto una bona estona mirant imatges
litus, quan fem unes braves???
(juas, juas, juas...)
Poc a poquet,
els somnis cerquen ombra
al coll de la cisterna.
Bernardo Atxaga,
davant una pissarra,
escriu en xoc el teu nom.
Pente: Gràcies, a mi també m'agraden els 4 primers versos. Els vaig collir del cirer (com la majoria dels textos).
Aladern: És el primer cop que véns? Benvingut! Jo també et llegeixo...
Giorgio: Cerco un centro di gravità permanente che non mi faccia mai cambiare idea sulle cose sulla gente...de moment, tornem al cau!
Joanaina: diumenge a la tarda, bona hora per anar a fer un cafè i veure com passa el temps sense fer res (i això no s'aprèn així com així...)
Ja passa, mar, que jo de tant en tant sorprenc Però els escrits que em trobo pel carrer no els puc penjar pas a la rebotiga! Hi ha gent molt bona allí! Això meu són només imatges, pensaments...més o menys ordenats (o desordenats, ja no ho sé) i sí: són bonics els baobabs! (I les braves, i les braves...-van venint)
Bernat: M'ha agradat molt (m'agraden els teus comentaris). Però més que en Obabakoak (sota aquells cels) pensava en algú que em dibuixés un xai...
A Kènia diuen que els Baobabs són arbres a l'inrevés, perquè les branques semblen arrels.
També diuen, i encara que no hi tingui res a veure, que els Nyús, aquell animal que sempre acaba a la boca dels lleons i les hienes, és l'últim animal que va fer Déu i el va fer amb els trossos que li van sobrar dels altres animals.
He tastat el fruit del baobab. És aspre.
Apa, que maco... Els versos, la imatge, tu, tot... Uf.
"He tastat el fruit del baobab. És aspre". Sí, que és aspre, sí. I una mica amarg, i una mica trist...
Isnel
Què burro que sóc! Mai m'havia parat a pensar en el fruit del baobab. L'arbre aquest té tanta càrrega màgica, o simbòlica, o icònica, que mai havia pensat en ell com en un arbre "real", amb arrels, branques, fulles, flors, fruits, llavors; amb insectes que pol·linitzen les seues flors, amb fongs que creixen sobre la seua crosta, amb malalties que poden acabar amb ell... sempre l'havia vist com una unitat, i un poc independent de la resta del món.
Doncs no anaves del tot malament, Giorgio. Ja és una mica això...
doncs jo no entenc res :-(
Va Vigilant, per una vegada, farem una excepció i et deixo entrar a la sala de màquines (així veus com funciona la cafetera):
El text fa referència a aquella mena de tristesa que ens amara a vegades, una mica fosca, d’aquí el cau. L’eco són les vocals dels baobabs. Somnis de salamandra: amb tanta S no hi veus una serp que s’hi arrossega? Serps i rèptils: els pensaments. Agulles de cap (que es claven) i jugo amb el cap (de les agulles i de cap el mar, un truc). Se t’esfilagarsa el plec de la faldilla, com la noia de Lorca que corre per casa, et quedes despullat, amb les teves dèries. Plec de la faldilla, és Adrià Puntí (diria), cua de núvol és de la cançó “un rabo de nube” del P.Milanés (però versió Pretenders) i la sensació trista de diumenge a la tarda, m’hi va fer pensar la Isnel (endogàmia bloguera). Ara mateix voldries no ser-hi: ara mateix voldries desaparèixer, de la Bel al seu bloc Cartes a Marlene. Millor així, Vigilant?
ok,man
Commenting by HaloScan
