J'ai si peur de continuer le chemin seul, le bonheur s'agrippe trop mal aux gens seuls. Et j'implore, oui, j'implore de voir surgir enfin l'amour. Ces lèvres rougies qui viendront bouffer mes lèvres. Je suis affamé, assoiffé, de l'amour le plus parfait, ne pas partir, non, ne pas partir, sans avoir connu l'amour parfait...
Cali. L'amour parfait
Qui és que no busca l'amor perfecte? 
QUE LI DIGUI, QUE LI DIGUI!
Buscar el busquem tots, però jo crec que uns petits defectes li donen aquell punt de gràcia, no?
Per cert, i una petita traducció pels que som incapaços amb el francès??
"...però jo crec que uns petits defectes li donen aquell punt de gràcia, no?". Només en l'errror hi ha marge per a la vida, no?
Traducció:
Tinc por de continuar el camí sol, la felicitat s'agafa massa malament a la gent sola. I imploro, sí, imploro veure sorgir finalment l'amor. Aquests llavis envermellits que vindran engolir els meus llavis. Estic afamat, assedegat, de l'amor més perfecte, no marxar, no, no marxar, sense haver conegut l'amor perfecte...
Em conform amb conèixer l'amor. Això sí que és perfecte!
He d'anar més pel cafè antic, Litus; les històries que en treus tenen una tendresa amagada que... Bé, a veure si m'hi pas
Quines històries que és viuen en el tren! Hi ha hagut de tot, des d'Estranys a un tren a Assassinat a l'Orient Express, passant per les peli d'Emmanuelle i les de Steven Seagal...
Una història molt bonica. Tan bon punt l'he començada, he sospitat que em sonava i que, com el pòsit dels bons cafés, venia d'algun lloc familiar
"Por las noches la soledad desespera..."(La soledad. Bersuit Vergarabat) No sóc un apassionat d'aquest grup, però té cançons bones 
Lit, no deixis de fer classes de francès. Et fan falta!
(Ai, aquests traductors de pa sucat amb oli...)
I sí, els trens són apassionants per començar històries surrealistes, com les que a mi m'agraden
Potser abans tenies més empenta. Si els trens no s'aturassin, què hi faríem a l'estació: esperar trens o veure passar els trens?
- J'aurai toujours faim de toi- em diu gustosa, encantada d'haver descobert el pa, l'oli i la sal...
Practico, bel, practico...
Ei! 4 mesos de francès i aquest setembre començo 3er. No et passis un pèl, bel, que la cafetera va llençada!
un relat rodó.
una vegada amb un noi vem coincidir al tren llegint el poemari de Rodoreda i sí, només ens vam parlar.els del costat no entenien res de la conversa, propera parada Arc de Triomf i adéu.
Quina història més maca. Al tren tothom es mira i s'observa de reüll però ningú no diu mai res.
De fet, ester, l'origen del conte ve d'una casualitat com la que tu dius. Després només cal anar debanant el fil...
Sí que és veritat que, sovint, ens observem de reüll. I ens escoltem tot estirant l'orella (no ho heu fet mai allò de parar la música però deixar-vos els auriculars posats? De vegades cal fer una mica de trampa! )
El pitjor del cas és que, si es donés una situació així, gairebé segur que cap dels dos no l'aprofitaria. Per això fem literatura (entre altres coses, suposo...).
Avui he penjat un relat que em sembla -i wait...- que t'agradarà.
No et pensis, Vol, amb el temps t'adones que, en el fons, tots som força semblants i que volem el mateix. Llavors tot és tan senzill com dir el teu nom i deixar que la conversa flueixi (però si us plau, no sigueu d'aquells pesats que t'expliquen la vida al tren! Si no flueix no flueix, eh? Tampoc no cal forçar les coses! )
Per un moment m'he cregut a Matrix: havia tingut un deja vu d'aquells.
Sort de la darrera frase!
Commenting by HaloScan
