El Sr. Tubau i Cia el que desitgen són els guetos: els pakistanesos amb els pakistanesos, els senegalesos amb els senegalesos, els catalanets amb els catalanets, i per damunt de tots ells, amb la seva misericordiosa permissibilitat, el “destino en lo universal” que és el castellà. Ja hem vist aquesta multiculturalitat dels guetos el resultat que està donant.
una vegada, a una llibreria, una nina d'uns nou anys castellanoparlant va agafar un llibre en català i li va dir a sa mare que li agradava. Resposta de la mare: -Pero si es en catalán, estás segura?!. Resposta de la filla: -Yo lo entiendo muy bien y a mí el libro me gusta.
Qui tenia el trauma, aquí?
(al final, la nina va aconseguir el llibre i jo gairebé em pos a aplaudir)
Jo també vaig estudiar en una llegua (castellà) que no era la meva (català) i aleshores ningú es va plantejar que a mi això em pogués traumatitzar.
Igual el trauma d´infantesa el té el senyor Tubau i per això a acabat convertint-se en el cretí que es ara.
Si fins i tot al cafè trobem reflexions sobre els taxidermistes, senyal que la mentida que defensen és grossa.
El trauma que tota adaptació implica és positiu; un trauma no té perquè esser una cosa negativa: les capacitats d'adaptació i les voluntats de transformació són els exponents que incardinen la cultura: els agents socials en voler fer més suau l'adaptació dels immigrants s'han equivocat de ple (promoure un aterratge sense conseqüències idiomàtiques, sense interferències socials), perquè allò que a la llarga s'arriba a valorar en genètica cultural és l'esforç: l'esforç d'entendre, la curiositat de saber, etc.
A mi també em van obligar a aprendre a llegir i a escriure en castellà, una llengua que no era la meva, al meu propi país. Després, vaig ser totalment autodidacta pel que fa a llegir i a escriure en català (mai no me n'ha ensenyat ningú ni m'he tret cap A, ni cap B, ni cap C, ni res). Ara es pot dir que em pago la hipoteca de la casa gràcies a saber llegir i escriure en les dues llengües. El trauma el tinc en la hipoteca, no pas en haver après el castellà per imposició ni el català pel meu compte. I de vegades penso que tant de bo me n'haguessin "imposat" més, encara, de llengües...
Au, home! Qui parlava de "traumes" aleshores? "Imposem", "imposem"... vinga!
(El que no entenc és com la majoria de joves escriu tan malament en català si ja el mamen des de petits. Però això ja seria un altre motiu de debat...)
És veritat, Isnel: el meu pare escriu malament el català perquè ningú no li va ensenyar com escriure'l, perquè li van imposar el castellà. Dona'ns un respir, Tubau! Queda't a la magnífica facultat de Ciències de la informació de la UAB, que el cafè del bar és prou bo i la gespa prou flonja. I calla (juntament amb el frustradet del Boadella).
tinc uns quants estrangers (
visquent a casa meva aquest juliol i t'asseguro que no tenen cap trauma per sentir-me parlar català. Tot al contrari, estan contents d'aprendre una altra llengua.
¿perquè serà que els únics estrangers als qui això els causa traumes són els del país veí?
potser de petits ja es pixaven al llit (o fora de test)
la careta que ha sortit volia ser el número "8" entre parèntesi
( = (vuit)
doncs vaja... jo faig classes de català a secundària a instituts de Catalunya i no he vist aquest problema així en global... els problemes són altres. Però per la llengua...? els xiquets no estan/són tontets. Som els majors que els hi fem. Si els ensenyem a triar en llibertat, trien i no es traumen.
A la meua família no hi ha una sola persona que parle català més que jo, la meua llengua materna és el castellà i vaig fer el canvi gràcies als profes de l'institut on estudiava. I qui m'ho diria que m'acabaria guanyant la vida així!
Commenting by HaloScan
