M'agrada la gent que no sap estar sola, i és que al Cafè, com els Rolling Stones, sempre hem tingut "Simpatia pels dèbils" 
Doncs ja m'hi pots apuntar...
I encara te'n podria explicar alguna més. Però això ja seria una altra història...
La bella i la bèstia em fa pensar en una sèire de TV de categoria no-t'hi-fixis que m'encantava... Era tan surrealista, i tan romàntica... Buf...
...sí, i el més trist és que l'article està basat en "hechos reales" (ja fa un any que el vaig escriure, és reciclat) i l'altre dia una de les "partes contratantes" em va dir que segurament ho deixarien. Estava cantat des del primer dia. 6 anys de "musiqueta insidiosa", ja són anys. Gràcies xatos!
Nosaltres vam fer un pacte, ella va descobrir que el swing es pot ballar i jo que els Gin Tonic de les discoteques no són sempre de garrafa.
Mentre la musiqueta no sigui monocord, es demés és negociable.
Jo fa 10 anys que estic en parella i: jo soc animal nocturn, ell diurn; m'agrada el cine, ell els noticiaris; jo platja, ell muntanya; jo novetats, ell folclore; jo una tarda al cafè, ell al sofà... però ens complementem molt bé.
Esparver, jo també he ballat swing aquest hivern! I no tots els gintònics de discoteca són de garrafa, és veritat. Noi, sembles soci de la jazzcava de Terrassa!
Frederic, sí que hi ha parelles que aprofiten les diferències per "complementar-se", d'altres les "aprofiten" per acabar tirant-se els plats pel cap.
Aneu per endavant. Us lleigeixo i m'ajudeu.
Merci
http://batec.blogspot.com
Litus, no he estat mai a la jazzcava (i que jo recordi a Terrassa tampoc) però algun dia m'hi he de deixar caure.
Del jazz m'en vaig enamorar sentint un disc de nadales de La Locomotora Negra, i no va tenir remei després de sentir a no se massa quí tocar, cantar i ballar allò de: I don't mean a thing (if ain't got that swing).
Ella diu que no li agrada, però està enamorada de la película Cotton Club i li agrada ballar.
Suposo que estimar-se és això, compartir fins i tot el que penses que no comparteixes.
La solitud duplicada
solca la pell del temps
i no deixa arrugues,
només nafres d'atzars...
Fa molts anys TENIA uns amics que eren parella i que sempre discutien entre ells per qualsevol tonteria quan hi havia public al davant, empesos per una mena d'exhibicionisme ben curiós. Una situació força incòmoda per la resta i ridícula per a ells mateixos. La cosa va agafar un caire tan tragicòmic, per no dir-ne grotesc o surrealista, que una vegada van començar a barallar-se a crits davant nostre perquè ella volia cardar i ell no (més que res perquè els altres hi estàvem presents i, és clar, tampoc no eren les circumstàncies més adequades, perquè la idea no era la d'una orgia :D). Va ser l'últim cop que ens vam veure :D
Potser aquestes parelles de què parles en el fons no s'estimen.
Potser si no tinguessin públic no estarien junts.
Viuen cap a fora, amb el tòpic de posar la dona / l'home malament davant la resta de gent.
Potser no són ni amics...
Estimar per a mi és una altra cosa ben diferent. Ai...!
si que hi ha parelles de tipus ben diversos... ains... si jo us contarà...
no suporte les baralles i les discusions i menys si són entre parelles. La meua germaneta i el seu novio etern han arribat a pegar-se davant de mi i és molt desagradable.
no cal estar sol per trobar a faltar la companyia)
(o al revés...)
Massa simple, massa simple, massa simple ...
Commenting by HaloScan
