Potser no és un post massa optimista per començar l'any, però ja fa temps que el tenia a la "bodega" i avui ha sortit. Encara que, tancar certes portes, potser sí que ha estat el propòsit d'algú altre. I, de vegades, convé fer-ho.
Any nou, vida la de sempre...no sempre és veritat, amic Pla! 
Any nou, vida nova
Si un canvia i l’altre també, d’on ve l’allunyament? Penso que deu ser de no fer el camí junts. Diràs que hi ha tants camins com persones. Sí, però tu ja m’entens.
El problema és quan un canvia i l'altre no, aladern. Quan un esdevé, com deien els Pink Loyd, comfortably numb. Un estúpid acomodat i resignat, sobretot emocionalment. Perquè hi ha tanta gent que no sap estar sola? El món és ple de "dèbils emocionals"! 
Això de pretendre que hi hagi gent que no canvia em sembla irreal. Tothom canvia...
Tu no Naorte, tu sempre seràs igual: un "mona pelada" pretenciós! Au, passa, xato, passa i paciència pel 2006, 2007, 2008...et farà falta! 
Vella xiruca, quantes hores passades...BON ANY, reietó!
És que pretendre que la gent no canvie.. en fi, quin puto desastre si no, oi? Si mos pares ja flipen amb mi, amb el canvi de com era de xicotet a com sóc ara de més grandet...(i això que es tracta d'un lapse de temps relavitament curt; imaginem si hagueren passat 30 anys, i no només en el meu cas personal, sinó, per exemple, entre dues persones que es conegueren fa temps)
El problema és, a parer meu, que se'ns oblida que som rius, que no som una sola cosa invariable i estanca, que ens haurem de morir algun dia, potser demà..., i que no ho volem veure. Que no som quelcom definible en un mot, sinó una evolució, un lliscar continu, un fluir cap a qui sap on...Aquest, aquest és el problema. Però millor deixem que en parlen: Buda, Sartre, Cioran, Watts, Camus, Naorte, Litus, que ho fan millor.... Bon any!
I potser, ai, potser enyorem en l'altre, en el que ha canviat, aquell racó alié on podíem retrobar-nos tan a gust. Aquell tros d'un mateix que l'altre posseïa misteriosament. Aquell espill on ens reflectíem tan a gust i que ara, per una misteriosa eventualitat del destí, se'ns fa estrany, desajustat, alié, borrós. Però és el temps, és llei de vida: les persones canvien. I ai de qui no se n'adone i ho accepte a temps!
I el millor de tot, quan pensem que és l'altre qui ha canviat sense saber que, en el fons, els qui hem canviat hem estat nosaltres
Que bé que parles, Andreu! Litus, Naorte i Andreu, jo diria, no? Encara que en Naorte té un estil diferent, oi? Més "copy/paste", però coi, es veu que això del "collage" ja es porta...
Que sí, que sí, que això que dieu, ja ho plantejo al text, que no és bo romandre semre igual, només faltaria! Però jo el que volia remarcar era quan es fa evident que dues persones han evolucionat de manera diferent i la relació grinyola. Perquè us en feu una idea: ve a ser una ruptura tipus Beatles, Yoko Ono inclosa O és que a vosaltres no us han quedat amics pel cami?
Ui, he escrit "pretenciós", perdona. Pretensiós, és clar. Coses del "vil lingüisme", lingüista
no podem pretendre que allò que ara tenim al nostre voltant continuï sempre igual per consolar els nostres anhels, però tampoc podem quedar-nos palplantats en una mateixa casella durant tota la partida.. sí, el problema potser és que no sabem estar sols, o que ens fa molta por comprovar-ho..
abraçades 
"O que ens fa molta por comprovar-ho...". Han cantado Bingo!
Passo per aquí amb molt retard, però com que el "tema" del post m'afecta, i força, no vull marxar sense deixar el meu comentari. I em sembla que el meu comentari només serà que sí, que les persones canvien. Desitjo, prego o preferixo cerure que no hagi estat per maldat o aprofitament. És difícil, com a mínim per a alguns, deixar que cadascú faci el seu camí.
Touché!
La nota musical se podria compaginar con Happy o sinó a ritmo de Jazz (Dianne Reeves)
pues que puedo decir......pasaba por aquí a través de Albert y me alegro mucho de haberlo hecho, pq el blog me gusta y en particular este post. Desde luego....cambiamos, pero cambiamos todos. Pero no por joder al otro, no por hipocresía, no por ocultismo del verdadero caracter. Es que la vida no es la misma para una persona hoy que ayer ni lo será mñn, entonces...debemos adaptarnos a las nuevas situaciones, a los nuevos problemas, al nuevo relax..... y todo ello para vivir (q no sobrevivir) y es tan bonito crecer.....duele, claro q duele, pero debe alegrarnos por nosotros y por la otra persona, siempre q sea una evolución y no una involución.
Adaptarse, crecer, cambiar....es triunfar, no lo olvidemos
Me dices goodbye en tu nota tan ricamente.....
y no me hago a la idea de no volver a verte......
Commenting by HaloScan
