Els anys donen saviesa. Els arbres acumulen cercles concèntrics; nosaltres, arrugues a la pell i un pes invisible a l'esquena. Imaginar que, sota aquesta escorça, amb el temps l'ànima es torna arbre en mirar totes aquelles ratlles que solquen el palmell de les mans com si fossin arrels 
...un pes invisible a l'esquena...i un de visible a la panxa 
p.s: però, i lo bones que estan les tapes, eh? I les canyetes, les olivetes i un vermutillo, conill a l'ajillo, unes gambes, el jaguen-das de vainilla con nueses de macadamia, un Alpino del Viena, ves que et dic.
últimament et llegeixo en silenci... deu ser perquè em quedo sense paraules... i avui no ha canviat res... o sigui que mira-ho com si l'espai fos en blanc 
Commenting by HaloScan
