Em sona...sí, sí...llegeixo una mica entre línies i segurament el teu text va molt més enllà dels autòmats!
Doncs el millor de tot és que el vaig fer pensant en els autòmats del Tibidabo i algunes joguines. Ara, és veritat que pot tenir una segona lectura. Com molts dels escrits del Cafè.
Jo era més dels miralls deformadors (ai, come s deien?) ara sóc prima, ara sóc rabassuda, ara sembla un nan...
t'inspires? 
Sempre els he trobat freds, els autòmats. I, de petita, em provocaven esgarrifances. Per això, amb més motiu, m'agradava obrir-los. Per comprovar, tal com imaginava, que no tenien cor.
Vaja, hi ha algú que vol ser la teva musa, Litus... 
Jo també havia pasta pels miralls del Tibidabo. La idea dels miralls deformadors que més m’agrada, però, és la que apareix a Luces de Bohemia, del Valle-Inclán, quan diu que els herois clàssics han anat a passejar pel “callejón del gato”, un carrer ple de miralls. Just aquí dóna la teoria de l’esperpent. La realitat, duta al seu extrem, esdevé grotesca, una mica com les pintures més fosques de Goya (de fet és el mateix concepte, però en pintura).
Commenting by HaloScan
