"Nunca el tiempo es perdido..." que deia en Manolo García, quan ja va deixar de ser el darrer de la cua 
Tot això no és perdre el temps, sinó guanyar-lo.
Invertir temps en mi mateix, quin guany!
I què fantàsticament bé que et sents perdent el temps!!
Em consola pensar que en Davis, en Hendrix, en Pla, en Cortázar, en Velázquez..., esclaus de la genialitat, devien acabar envejant els qui, com nosaltres, poden permetre's el luxe de perdre el temps d'aquesta manera. Jo sí que puc, au! I de quina manera!
Doncs jo, a la meua edat, prefereixo pensar que algun dia seré algú mínimament important. Sóc així de inconscient o d'optimista.
Això de la importància és relatiu, David. Agafa una autor del meu escrit, en Miles Davis, per exemple. Va ser un gran músic. Un músic important. Però no va poder evitar que els seu fill fos un addicte a les drogues i, en general, força desgraciat. El món és ple de persones importants amb mancances importants 
Només hi ha una mena de temps perdut: aquell que no has viscut mentre estaves pen sant en una altra cosa. Tot badant sovint es viu intensament el moment. I si només som especialistes en nosaltres mateixos, ja és molt! Que per viure es necessita ser-ne una mica.
Ah! I quan el David sigui important, un escriptor conegut, nosaltres direm: ja ens ho pensàvem que arribaria lluny!
I si ho aconsegueix tot? l'una cosa i l'altra?
"si arribeu a la vida més lluny d'on pugui arribar, estaré molt gelós del que m'hagueu avançat"
LLuís Llach
Més endavant diu "gelós i content"
M'hi apunto gelosa i contenta.
Carme
Commenting by HaloScan
