A la monja li diuen que...
Avui necessitaria un "ell" que vingués a rescatar-me a mi també.
una altra que s'apunta a ser rescatada...
I sort en té, sort en té!!! 
Llavors ella es desperta i el veu al seu costat. Se li acosta al pit, l’abraça encara que ell no ho noti, endolceix tant com pot el moment; l’estima, el besa, desitja fortament que es deixondeixi i li expliqui què i amb qui estava somniant. El que no sap és que somni i poesia es confonen:
La tens als teus braços.
Dorms, i la somnies,
i saps que és un somni
tot el que veus d’ella.
I el cor se t’arrenca,
tremola de fe.
Només una cosa
que tu li proposes
et dóna penyora
que et voldrà despert.
Coneix que és un somni
el que li dius d’ella,
però que per sota
del somni, és ella
que tens als teus braços.
(Gabriel Ferrater)
Llàstima que no sempre hi hagi algú amb qui plorar... o algú per rescatar / que rescati.
Hi serà ell, quan ella desperti?
Segurament també s'estima el seu braç mort.
És un somni, després d'adormir-se, tansols, aquest ell, potser. Com a mínim els meus personatges rescatadors sempre són així ... 
M'agrada llegir als escrits de Pentesilea aquests finals imprevistos, xops dels desitjos més amagats...
Jo també em faig la mateixa pregunta que el Pensador... Seria una llàstima que no hi fos, perquè ella es mereix despertar i sentir tota la tendresa que s'ha començat a vessar en aquest moment tan dolç...
"Crèixer darrera l'arc"... molt suggerent
Si veig un rescatador ja li diré que us visiti, Frederic i Nimue; esper que no sigui tard...
La sort és l'únic que queda de vegades dins la capsa, Chat; com l'esperança
M'agrada molt el final que proposes, Aladern. El que abraçam sota el somni no té preu 
No sempre, Niqmad, però sovint sí.
Pensem en les vegades que sí
Pensador, Bitxo: possiblement no hi sigui físicament; però l'empenyerà a aixecar-se; l'esperarà molt a prop.
O potser ens doni una sorpresa a tots i hi sigui...
I ella necessita tot el que dius, Bitxo, i potser més, d'una manera animal.
mira que si un dia surt del somni, jcr, i esdevé personatge rescatador real...
gràcies, Naorte
gràcies, Martí
Val, Pente, ja he pillat la indirecta: Quan ens casem?
De vegades, m'agradaria ser "ell". Ara és un d'aquests cops...
Jo no sé què donaria per una abraçada, de vegades...
M'afalaga la proposició, Litus; però el cas és que és el primer pic que algú m'ho demana, i no sé què dir.
M'ha quedat aquesta cara :O
vaja, gràcies, Liliam.
A mi també em passa, de vegades...
sí, t'entenc, Isnel; sobretot d'aquelles que no s'acaben
i sovint és l'únic que necessitam.
una abraçada
Bé, jo tampoc no ho havia demanat mai. Fins ara només era sexe, saps?
Litus, ets un sol :D
Gràcies pel cometari al meu bloc. Estic segur que no tothom opina igual que tu...
de res, Niqmad
Commenting by HaloScan
