De naturalesa més optimista que no influenciable, conserve la fe en l'espècie humana i en les mares. Algunes aparquen els xiquets a l'escola, o al menjador de casa, enfront de qualsevol cosa que tinga pantalla, és cert. Però en algunes ocasions veig llums al final dels túnels -com en "the sixth sense"-.
Farenheit 451, me la vaig intentar llegir en anglés a contrarrellotge, i em vaig acollir al dret a deixar un llibre a mitges, perquè no estava entenent res. Tot era molt estrany. Amb calma donaré una altra oportunitat, aquesta volta en català.
He de dir, Marta, que la majoria de famílies (pares inclosos) amb les quals he de treballar es preocupen pels fills, però cada vegada escolte més comentaris pareguts als d’aquest personatge. Jo sóc també una optimista que creu fermament en l’educació.
Respecte del llibre, està bé. No sóc una apassionada de la ciència-ficció, ni molt menys, però he d’admetre que m’ha agradat llegir-lo. Sentia tanta curiositat!
Les aules són un reflex de la societat. Hui parlava amb una dona -professora també, com jo- i em transmetia la típica queixa del fracàs escolar. Indignació describint la realitat.
Però els xiquets són diferents ara perquè sí? De la mateixa manera, la forma d'afrontar l'educació per part de mares i pares és diferent perquè sí?; per una decisió divina?; una conjunció de planetes que exerceix certa influència sobre la conducta humana?
La societat ha canviat. El treball és més precari; la vivenda, més cara; el xiquet passa menys temps amb la mare (i per tant, els criteris de disciplina fora de l'escola són menys estables); el consumisme és més fort; l'estructura pare-mare-xiquets cada vegada té una presència menys majoritària...
Hi ha molts factors. És molt difícil analitzar la situació tenint-los en compte, per tal de parlar de conseqüències concretes. Però una cosa sí és clara: no ens ha d'estranyar que la relació entre mare i fill siga diferent a com era fa uns 20 anys (per posar una xifra).
Estic d’acord Vicent, però com dèiem abans, cal ser optimistes i una prova és l’altre assumpte de l’escrit, dues bones recomanacions entusiastes de dues dones de quinze anys. Això també és una realitat, això passava fa vint anys i passarà (confie) d’ací vint més. De fet, és un èxit escolar.
Salutacions.
Commenting by HaloScan
