El dels articles "invisibles" a les revistes de ciències socials és un fenomen inquietant. Sobretot comparat amb el cas de Bauman, de qui les males llengües diuen que només li cal copiar-se a sí mateix en alguna nova elucubració líquida cada pocs mesos o cada any per a vendre els seus llibres d'assaig sociològic com si foren de Ken Follet.
Bromes a banda (no he pogut aturar-me a comprovar si les males llengües tenen o no raó), "LA" metàfora líquida de Bauman és brillant - i les conseqüències de les seues anàlisis són d'allò més inspiradores. Intentaré veure què diu sobre educació.
molts cops em neguiteja aquesta hiperestimulació informativa que patim, sobretot quan et trobes en un poble de 300 persones on les notícies tenen la magnitud del porc que sacrificaran i no estan per res influenciades per les primàries del partit demòcrata estadounidenc.
A mi em fa la impressió, Emili, que això no passa només amb aquests articles, sinó amb tots en general: és literalment impossible assimilar res a aquesta velocitat, que facen cap tipus de pòsit; això suposant que hages aprés a diferenciar l’agulla d’entre les tones i tones de palla que et llancen al damunt.
Estic d’acord que Bauman té molt de fenomen comercial; però, això sí, i malgrat la possible repetició, em sembla indiscutible que no està muntat, com en tants altres casos, sobre el no-res.
Però això existeix encara, Alegria? Perquè em sembla que, ni que siga mitjançant la televisió, ja fa temps que van aconseguir que al bar a l’hora de l’esmorzar es parle de les mateixes coses a totes bandes. Però ja em passaràs l’adreça, si no t’importa.
Per cert, que l’altre dia em vaig passar per la seua altra casa, i en vaig quedar molt impressionat...
Està clar que veuen la televisió, però és veu que saben donar la importància justa a les coses.
Gràcies, no està gaire actulitzat, perqupe darrerament hem fet molts viatgets. Sempre ens agrada portar la casa a sobre ;)
Em pense que no parlem de la mateixa casa. Aquesta que dius sí que la coneixia, però ara em referia a l’altra, a la de veritat, podríem dir.
De les informacions, sobreviuen les més fortes, les que més se senten, crec. Com aquella llegenda urbana del Riki Martin dins l'armari. En tot cas, aquest fenòmen -sorgit en la majoria dels casos dels interessos- no és nou del segle xx ni del segle xxi. Les llegendes, al capdavall, no són més que grans titulars que ens han arribat magnificats amb el temps...
En això tens raó, Marta; però la diferència està potser en la quantitat i en la velocitat: això és el que, em sembla, fa més difícil tant la tria com, sobretot, el profit que se’n puga traure. Que molts dels treballs que es fan en una determinada ciència no s’incorporen al seu discurs, perquè prèviament no hem sigut capaços de discriminar-los d’entre tota la resta, o simplement perquè no hi ha temps per llegir-los.
Commenting by HaloScan
