Sí senyor!
Hi estic completament d'acord. És molt còmode agafar la guia didàctica i que l'alumnat la treballe. Tanmateix tinc dubte "existencials" sobre com treballar les lectures de manera que, com a mínim, les puguen gaudir.
Una abraçada. Oreto.
La cosa no és fàcil, no. Però potser ajudaria bastant separar coses i veure qui té quines responsabilitats i per què les té. Vull dir: un estudiant ha de llegir determinades coses pel mateix motiu que ha de fer equacions de segon grau; ni més ni menys. I, de la mateixa manera que amb les equacions, gaudirà o no de la literatura en funció dels seus interessos personals.
I de dubtes, un cabàs ple: un professor ha de fomentar el gust per la literatura? O és el gust per la lectura? El professor només? S’espera el mateix nivell de “foment” respecte del professor de música o del de plàstica? Els adolescents, a més d’amants de la literatura, no haurien de ser també amants del bon cinema o de la bona cuina, per exemple?
Jo crec que el professor ja farà prou si aconsegueix de mostrar de manera clara que tenen tot aquest camp disponible per a ells, i quines possibilitats implica això. Després, és una qüestió de tria personal, i cadascú fa la seua.
Una abraçada.
Ai! M'agrada molt el tema que hi exposes perquè és nota, i molt, que et toca la vena ben fortament. M'has fet recordar una antiga professora de... "literatura?" que em va suspendre un comentari escrit sobre certa novel·leta immortal simplement perquè, al passatge a comentar, jo no interpretava exactament allò que a ella li semblava que m'havía de suggerir per nassos. Sortosament, el seu decebedor (i cruel, i innecessari, i gratüit, i fill-de-puta) suspens no va aconseguir fer-me avorrir de la lectura en qüestió, i vaig saber gaudir-ne a banda de judicis externs i valoracions escolars.
En contraposició amb això una anècdota: cursos abans, un altre professor, aquesta vegada de "llenguatge", va decidir renunciar a una hora setmanal de les seues classes perquè els alumnes llegírem allò que ens vingués de gust. L'única condició era mantenir-nos calladets durant aquella horeta. N'hi havía que llegíen Tintín, d'altres Astèrix, d'altres Agatha Christie, i fins i tot n'hi havia que s'endinsaven als móns foscos d'en Conrad i en Poe. Tant n'hi feia, la qüestió era que no hi havien imposicions, ni examens de merda sobre les lectures... Quant al professor, es mantenía al darrere de la seua taula, callat i respectuós, tot esperant les discretes consultes lectores que, de tant en tant, li en demanàvem.
Uf! D’anècdotes, n’hi ha per a donar i vendre, Marco. Però al remat, fixa’t que la cosa és bastant etèria: és difícil saber què fa que algunes persones els agrade la literatura –malgrat que els ho posen difícil, com en el primer cas que expliques– i què fa que d’altres –amb tot a favor– no li troben el què.
I respecte dels professors, doncs com en tots el gremis, supose: diferents graus d’encert, de voluntat, d’implicació... La cosa és que es pot ser professor de literatura sense que t’interesse la literatura, la qual cosa és més aviat trista; però també sense ser-ne usuari ni tan sols mínimament, i això ja no és trist, sinó immoral.
Commenting by HaloScan
